Tindràs amics, tindràs amor

L'objectiu de "L'amic invisible" no és un altre que el de descobrir amistats noves i, a la vegada, envoltar-les d'una mica de misteri, per allò de l'intríngulis. Amigo Secreto, li diuen a Colòmbia, i a Veneçuela, Compadre de papelito, jajajaja. El cas és que la figura de l'algú que no es veu i que et diu coses maques, té un efecte de pujada d'autoestima molt potent. De vegades, fins i tot, et permet dir coses que d'una altra manera no les diries, o acostar-te a algú a qui no t'acostaries si no fos gràcies a la invisibilitat.

Aquest any, a més, la Paula, que ha preparat tots els paperets, ens ha cedit una bosseta moníiiiiissima i nadalenca a més no poder per dipositar-hi els paperets. Hores d'ara estem ja tots esperant a ser afalagadíssims pel nostre compadre de papelito. La setmana passada parlàvem a Català de cantants que han versionat poetes, i escoltàvem Paco Ibáñez cantant "Palabras para Julia", de J. A. Goytisolo: "Tendrás amigos, tendrás amor..." Això ha de ser el Nou Patufet, fer amics, poder-hi comptar, cuidar-los... La vida ha de ser bella tantes estones com puguem. No defallim.

Xavi

La Fontana. Primera presa de contacte

El primer assaig a La Fontana és un GRAN esdeveniment. De cop i volta es troben allà on d'aquí a set mesos hi viuran un moment que alguns esperen des de fa anys. El gran moment del curs. És especial perquè tots han viscut com a espectadors moltes obres de 4t d'ESO, i cada any ho pensen que algun dia ells seran els protagonistes.
L'assaig ha estat més que satisfactori tenint en compte que era el primer, tothom amb ganes de treballar, conscient de ser corresponsable del projecte. La Paula, la Cris i la Gina explicaven les primeres coreografies amb paciència i amb moltes ganes. La veritat és que ha estat sorprenent: fantàstics el Joan, els Uris, el Joel, el Ricard... amb el text sabut i amb una vis còmica que no ens esperàvem. Encantades de la vida totes elles, que estan com nenes amb sabatetes noves. I jo, disfrutant de debò. Així dóna gust. L'objectiu és que s'ho passin bé, i que contagiïn als nens petits que d'aquí a deu anys els tocarà fer-la, la mateixa il·lusió que ells van rebre de l'ada, l'Alfons, l'Aleix, el Jordi, la Mar... i tots els qui van fer Grease fa sis anys. La vida misma, que diuen.

Xavi

Santa Cecília, o de com la música ho amara tot

Santa Cecília ha passat com una exhalació, i no perquè no ens n'hàgim adonat, sinó perquè la música ha arrasat amb tot, s'ho endú tot per davant. Als vídeos podeu veure com aflora la sensibilitat i posa en evidència que cadascú ha d'expressar-se com vulgui, i que la feina de l'escola és potenciar-ho. Us asseguro que és al·lucinant veure la Cloe dient coses amb el piano, i a la Berta G., la Raquel, la Marta, la Mireia, la Sandra, la Carla i l'Helena ballant perquè les fa sentir-se bé i a la vegada per posar-nos els pèls de punta (fins i tot a mi) als demés.
La catarsi col·lectiva de tota L'ESO quan la Cloe abraça el teclat amb aquells braços que no s'acaben mai és pura emoció, i et fa pensar en com, davant d'això, es fan petitíssims els qui a París, a Bamako, a Beirut o allà on sigui no se'ls acudirà mai asseure's a escoltar la Cloe o a veure ballar les nenes de 4t.

Xavi

Necessitem molt Shakespeare

Un matí de tardor vas al teatre amb 44 adolescents a veure una obra amb anglès escrita al segle XVII. Dit així sona arriscat, ho sé, però... Ah! Resulta que s'asseuen a la butaca, gaudeixen l'obra i després sortim i a sobre els ha agradaaaaat!
"Shake It up" és una versió molt molt lliure de "Romeu i Julieta", "Mcbeth " i "El somni d'una nit d'estiu" passades pel filtre de l'humor anglès i la intenció que els alumnes de ESO aprenguin anglès a través de l'entreteniment. Doncs, prova superada.
En dies com aquests necessitem molt teatre, molt Shakespeare i molts joves que riguin i s'emocionin junts.

Xavi

Projectes

No és casualitat això dels projectes. La Milena n'ha engegat un de molt interessant a 4t, sembla que qui més qui menys duu a terme projectes per aquestes contrades. Els nens,  motivadíssims.

Seguim.

Xavi

Un minut de silenci

El silenci de cent cinquanta nois i noies és absolutament demolidor. Hem pogut comprovar-ho aquesta tarda, a les quatre amb punt, davant de l'edifici de Bruniquer. Va dir Miles Davis que "el silenci és el soroll més fort, potser el més fort de tots els sorolls", i tot i que som conscients tots al Nou Patufet que el nostre silenci no farà pensar els incompetents, a tots, que només saben recórrer a la violència, sí que ens serveix per posar distància, un abisme, entre els bàrbars i nosaltres, perquè nosaltres renunciem a la barbàrie, creiem en la raó, l'enteniment, en les persones que s'asseuen a les terrasses i xerren.

Els que hem estat avui a Bruniquer ens hem mirat als ulls i hem sabut de seguida que a nosaltres ens agrada la gent que va a concerts, i la gent que va al futbol, i els que xerren amb els amics, a París, a Beirut, a Barcelona o a Tegucigalpa. 

No cal dir que els propers dies en parlarem a classe del què va passar divendres, però aquest minut era necessari per situar-nos, per reflexionar, per sentir que som molts i que estem junts.

Xavi