Paris nous appartient

La imatge és la següent: Rue de la Huchette, centre neuràlgic del Barri Llatí. Quarts de dotze de la nit. La primera generació a acabar l'ESO com a alumnes del Nou Patufet prenen el Quartier Latin i decideixen que els últims minuts de la seva estada a París els passaran cantant. Dit i fet, repertori tradicional català, ambient festiu, parisencs i parisenques saludant-nos al passar. És la imatge perfecte per entendre que d'alguna manera, un trosset de París els pertany per sempre, se l'han fet seu i se l'enduen posat. No és fàcil d'aconseguir això.
L'última nit, nit de lluna pleníssima, davant de Nôtre Dame, va ser una festa: vam ballar, vam cantar, van córrer... potser per evitar pensar en el final, en l'adéu, pensant a enderrerir-lo tant com fos possible. El Marc ballava desaforat, la Mireia cantava, la Gina estava feliç, picàvem tots de mans com si ens hi anés alguna cosa, com si volguéssim espantar els esperits que ens diuen que hem de tornar.
Escric al vestíbul de la residència a punt de marxar cap a l'aeroport i me'ls miro a tots junts estiragassats, ara ja sí, rendits. Es nota que s'han empleat a fons aquesta setmana.
Si veniu a París i trobeu que hi falta un trosset, el tenim nosaltres. Per sempre.

Xavi

París 2016. Dia 6

El cansament se'ls nota a les cares, i a les cames. Se'ls barreja la fatiga amb l'evidència que el viatge s'acaba, que moltes coses s'acaben, i viuen en una mena de nerviosisme, emoció, tristor... difícil d'explicar. Però us asseguro que és preciós poder veure en directe com ho afronten, com ho parlen entre ells, els moments de confusió, els moments fugissers en què, de cop i volta, són conscients que és dissabte i dilluns marxem, i llavors sacsegen el cap i es neguen a seguir-hi pensant. No és que no us trobin a faltar eh, però és que saben que és una setmana molt especial i no volen que s'acabi.
Els hauríeu d'haver vist avui a Versalles, passejant sota la pluja, ni un no ha volgut perdre-s'ho: impermeables, caputxeta, paraigües i a caminar.
Ahir vam acomiadar la Berta Ramírez, que hagut de marxar abans d'hora, i sabraçaven allà al mig de París, i ploraven... emoció pura i dura, en directe, i jo veient-lo i deixant-los fer.
Res més, demà al Mercat de les Puces. M'hauria agradat escriure més, però el Wi-Fi ha estat un problema. Em sap greu.

Salut,

Xavi

París 2016. Dia 1

Hi ha moments que esdevenen grans moments i un no sap massa bé per què. Avui ens ha passat asseguts a la gespa davant de la Torre Eiffel. De cop i volta estàvem tan a gust! Un instant en què els astres s'alineen i tot flueix.
Tarda ennuvolada a Òpera, Madeleine, Vendome, Concorde... i un fet inèdit: toys 25 fent junts l'itinerari, uaaaaau! Fantàstic. Comencen a entendre que París és especial, que aquest viatge no és qualsevol viatge i q això promet molt. Hem sopat pels voltants del Boulevard Saint Germain i al vespre a Trocadeto a conèixer "en persona" la Tour Eiffel: fotos i fotos i més fotos... Ara tots rendits ja a la màgia de la ciutat, ja conscients que estan compartint una experiència única.
Actitud positiva i bon ambient durant tot el dia. I ni una gota!

Bona niiiit!

Xavi

Artistes 00

Els docents no hem de defallir. Cal provocar els alumnes. Cal ajudar a extreure'n les capacitats intrínseques a la seva persona. Cal confiar en allò que volen dir. Cal inculcar-los l'esperit creatiu i, sobretot, no coercionar el que ja duen de sèrie. Cal acompanyar-los en la recerca de vies d'expressió que s'adequïn a cadascun d'ells i elles. Cal ser al seu costat perquè quan passin coses com aquesta Expo que ens ha agradat anomenar-la Artistes 00, siguem capaços d'aprendre que cal deixar-los dir, i que cadascú diu com sap. Gaudim del seu talent, que ha emergit perquè la Marta Godoy ha deixat que ho fes, perquè no hi ha posat traves i els ha ajudat a sentir-se nois i noies que necessiten expressar-se. Com tots nosaltres, no?

Xavi