París 2016. Dia 6

El cansament se'ls nota a les cares, i a les cames. Se'ls barreja la fatiga amb l'evidència que el viatge s'acaba, que moltes coses s'acaben, i viuen en una mena de nerviosisme, emoció, tristor... difícil d'explicar. Però us asseguro que és preciós poder veure en directe com ho afronten, com ho parlen entre ells, els moments de confusió, els moments fugissers en què, de cop i volta, són conscients que és dissabte i dilluns marxem, i llavors sacsegen el cap i es neguen a seguir-hi pensant. No és que no us trobin a faltar eh, però és que saben que és una setmana molt especial i no volen que s'acabi.
Els hauríeu d'haver vist avui a Versalles, passejant sota la pluja, ni un no ha volgut perdre-s'ho: impermeables, caputxeta, paraigües i a caminar.
Ahir vam acomiadar la Berta Ramírez, que hagut de marxar abans d'hora, i sabraçaven allà al mig de París, i ploraven... emoció pura i dura, en directe, i jo veient-lo i deixant-los fer.
Res més, demà al Mercat de les Puces. M'hauria agradat escriure més, però el Wi-Fi ha estat un problema. Em sap greu.

Salut,

Xavi