Paris nous appartient

La imatge és la següent: Rue de la Huchette, centre neuràlgic del Barri Llatí. Quarts de dotze de la nit. La primera generació a acabar l'ESO com a alumnes del Nou Patufet prenen el Quartier Latin i decideixen que els últims minuts de la seva estada a París els passaran cantant. Dit i fet, repertori tradicional català, ambient festiu, parisencs i parisenques saludant-nos al passar. És la imatge perfecte per entendre que d'alguna manera, un trosset de París els pertany per sempre, se l'han fet seu i se l'enduen posat. No és fàcil d'aconseguir això.
L'última nit, nit de lluna pleníssima, davant de Nôtre Dame, va ser una festa: vam ballar, vam cantar, van córrer... potser per evitar pensar en el final, en l'adéu, pensant a enderrerir-lo tant com fos possible. El Marc ballava desaforat, la Mireia cantava, la Gina estava feliç, picàvem tots de mans com si ens hi anés alguna cosa, com si volguéssim espantar els esperits que ens diuen que hem de tornar.
Escric al vestíbul de la residència a punt de marxar cap a l'aeroport i me'ls miro a tots junts estiragassats, ara ja sí, rendits. Es nota que s'han empleat a fons aquesta setmana.
Si veniu a París i trobeu que hi falta un trosset, el tenim nosaltres. Per sempre.

Xavi